Texto de Lara Calduch inspirado en la canción de Chamizo “La Luna”

SENSE VOCACIÓ

Va penjar el telèfon. El cor li bategava tan de pressa que es va posar la mà al pit per evitar que, literalment, se li desplacés d’entre el pulmó i les costelles. Quin problema hi havia? Només havia perdut la il·lusió, les ganes d’aquella vida nòmada, desarrelada de qualsevol lloc o emoció. Simplement havia perdut l’entusiasme. A qualsevol li podia passar. L’única cosa que necessitava eren unes vacances. Descansar durant un temps fora de tanta pressió i tant d’estrès, després ho veuria tot més clar.

La Luna ha dejado una nota al marchar: “Creo que este vértigo me va a matar…”

Va agafar les quatre coses que va considerar indispensables i va baixar les escales a corre-cuita donant un cop de porta en sortir. Al carrer va notar, i va agrair, el fred que li donava la benvinguda i se’n va anar caminant passeig avall. Va agafar un taxi i va acomodar-se al seient del darrera. D’aquí a un parell d’hores ja estaria tot solucionat. No havia de preocupar-se per res. Amb aquest pensament va recolzar el cap al vidre i va deixar que la vista se li perdés entre les imatges de la ciutat.

– Aquest serà el teu company.

– El Carpeta

– El Nanu

Es van donar la mà sense gaires cerimònies i el va seguir fins al pis que compartirien fins que acabessin la missió que els havien encomanat. En entrar a l’apartament se li va regirar l’estómac. Llaunes de cervesa i ampolles buides de tota mena ocupaven fins i tot el lavabo. Els cendres, plens a vessar de burilles, es repartien per taules, cadires i el terra. No hi havia ni un lloc per seure. El Carpeta va enretirar la brutícia d’un lloc per passar-la a un altre i va fer-li un forat.

– No esperava ningú, sinó hagués fet una mica de neteja.

– No passa res.

No passava res, a part d’un company borratxo i asocial que es barallava amb tothom, sobretot si anava begut i això era des de que es llevava al migdia, que no tenia respecte per res ni per ningú. Traient això, no li podia haver tocat cap altre company millor per a la seva primera missió. Durant el temps que van estar junts el va haver de treure de continues baralles de bar, va haver de pagar-li uns quants deutes de joc pels quals gairebé van estar a punt de matar-lo, va haver de netejar el pis per tenir un lloc ni que fos per estirar-se a dormir i va haver de suportar continues grolleries i discursos sobre la merda que era la humanitat. Era difícil d’entendre i d’imaginar que un home com aquell es dediqués a una feina com aquella. No per la falta d’empatia envers qualsevol altra persona, aquesta era la seva única virtut, si és podia dir així; sinó perquè era impossible que en aquell estat d’ebrietat continua pogués fer res del dret. I se suposava que aquell pertorbat li havia de fer de modelatge.

Amb El Carpeta va aprendre a passar les hores mortes abans de passar a l’acció i a no sentir vergonya pels actes dels demés. Malgrat que ja començava a tenir la seva pròpia enciclopèdia, amb tot el que no s’ha de fer, gràcies a tenir al costat a aquell paio, es va alegrar el dia en què tot va quedar enllestit i, per fi, se’n va poder desempallegar.

“…Que nunca me he podido acostumbrar y sólo ahora ya no puedo más. Que yo no sirvo…”

El problema és que no serveixo. Res d’unes vacances i després tornar-ho a provar. No és falta d’ambició, és que no tinc vocació. Per això s’ha de néixer, s’ha de ser d’una pasta o vés a saber què, però sigui el que sigui jo no ho tinc. Sempre amb la por enganxada al cos. Por a que et descobreixin, por a que t’enxampi la policia o simplement por a que et fotin un tret. I ara, a més a més, la por a que els meus propis companys se n’adonin que ja no sóc un d’ells.

Les mans li suaven i el camí se li estava fent massa llarg. Havia de deixar de pensar. Si tot anava bé en un parell d’hores… I per què no hauria d’anar bé?

– L’importa si em fumo una cigarreta?

– Dintre del cotxe no es pot fumar senyor, ho sento.

– Doncs s’haurà d’aturar allà a on pugui perquè necessito fumar-me un cigarro.

– Merda, merda, merda! Ja t’ho havia dit que no era per aquí! Gira, a la que puguis, a la dreta.

Corrien pel centre de la ciutat amb la policia enganxada al darrera.

– La puta mare que em va parir! Troba la sortida d’aquesta maleïda ciutat d’una puta vegada!!

– Calla, collons!

– Que em calli? Tenim a la poli llepant-nos el cul, no entenc ni un puto cartell per poder saber com sortir d’aquesta merda, acabo de pelar el meu primer paio i tu em demanes que calli? Ves-te’n a prendre pel cul cabró!!

– O tanques la boca o t’asseguro que et buido el carregador a sobre ara mateix.
En dir això va frenar el cotxe tan bruscament que es va donar un cop al cap amb la guantera. Se’l va mirar amb els ulls que li cremaven, el volia matar, però la seva pistola li apuntava a la cara.

– D’acord, ja callo. Però fes el favor de treure’ns d’aquí.

Va tornar a arrencar el cotxe i les rodes van deixar una olor a cremat a la carretera. Una estona després sortien de la ciutat sense cap direcció concreta. El que importava ara era treure’s a la policia de sobre després ja pensarien cap a on anar. Mentre s’allunyaven es va tranquil·litzar i ja no va tenir prou valor per matar-lo, ni a ell ni a cap altre més. Aquí va ser quan va començar a encarregar-se d’aconseguir la part logística per als operatius.
El taxista el va treure dels seus pensaments. Ja havien arribat. Li va pagar i va sortir del cotxe. Encara feia fred, els carrers estaven mullats, però no plovia. Va dirigir-se a l’adreça que li havien donat, va mirar el rellotge, faltaven encara cinc minuts. Va recolzar-se a la paret per esperar. L’últim encàrrec. Podria tornar a gaudir d’aquelles passejades vora el mar, aquella llum d’hivern a la barca…

– Lau… Liliana?

– Ei tio! Què cony fas aquí?!

“…Que yo no sirvo para subir y bajar.” La Noche ya no tiene con quien hablar…

S’havia quedat allà palplantat sense moure ni un múscul. Va notar com se li tirava a sobre mentre li parlava. La seva veu li arribava esmorteïda, com si li parlés de sota l’aigua.

– Què passa? Ja no abraces a les velles amigues?!

– És clar…

Es va treure les mans de la butxaca i amb una mà la va abraçar per impedir que el seu cos li rellisqués fins al terra. Podia sentir que el cor li bategava tan de pressa que va haver d’empassar-se tres bafarades d’aire per poder tornar a respirar. Amb suavitat la va deixar a la vorera, es va aixecar i va marxar carrer avall.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s